¿Quieres tener tu propio blog?
Melancolía I
La mirada perdida en el infinito de un lunes eterno. Sentado al abrigo de un escenario tan absurdo como el mundo, el genio se bate en retirada del espacio y el tiempo, para rendirle tributo a la melancolía.
Iluminado por un amanecer estéril, el artista recoge sus alas de mármol para viajar a la deriva de un mar tranquilo, absorto en sus pensamientos.
Es capaz de recoger en su verbo toda la sabiduría que la ciencia esconde y domina los afectos, con la virtud de quien está de vuelta de todo, y sin embargo, sigue sin encontrar las respuestas que busca; las que no necesitan preguntarse.
Compartiendo melancolía, sus luchas se vuelven las mías y reconozco en su mirada algo de la que me devuelve el espejo; los dos andamos con el mar en la mirada y el espíritu clamando en lo más profundo.
Comentarios sobre Melancolía I
Meravellós...
Gràcies per saber acaronar els sentits amb la cadència pròpia de qui és deliciosament sensible i, per tant; és plena de l’essència més pura de la vida: l’amor.
(ja no se quants cops t’he llegit avui...)
Un petó farcit d’estimació,
Jordi
De vegades escriure és per damunt de tot, prolongar amb lletres un sentiment i per aixó mateix, és preciós que també t´haja arribat eixe trocet meu tan personal.
Gràcies per vindre y petonets de xocolata que sé que t´agraden
Han trigat les muses a venir, però ara ja se perquè, deunidó... no se quins adjectius triar per a posar-li, o posar-li tots els que trobi, una llista tant llarga que no acabaría mai.
Petons
Qué bó trobarte pel meu raconet, que tot siga dit, ultimament no estic visitant massa per qüestions de treball, tot siga perque algú ha d´alçar Espanya! jejejeje. Gràcies per vindre. Petonets
Hola Molly,
Sé bienvenida a este rinconcito de la red que tendrá las puertas abiertas para ti, siempre que quieras. Muchísimas gracias por tu comentario tan amable